El tòpic associat a les ruïnes ha anat refigurant-se al llarg dels segles per tal de donar compte de la diversitat de sentits atribuïbles a l’absència, la fragmentació o la incompletesa que defineixen la ruïna com a tal. Sumar les restes s’ocupa de les representacions de les anomenades «ruïnes del passat recent», unes ruïnes inestables i dinàmiques, sovint en procés de desfeta. Són, per exemple, infraestructures industrials en desús, habitatges tapiats, projectes urbanístics a mig fer, o, fins i tot, descampats i objectes deixats de banda. Parteix de la idea que, representades en la literatura i en l’art contemporanis, les ruïnes i les restes poden esdevenir un indici d’allò que no resulta integrable en un model econòmic, social i cultural d’aparent progrés i creixement continu. Es vinculen a allò que podríem denominar «estètiques de desfeta », això és, l’ús creatiu d’imatges que representen allò menystingut en relació amb el sistema cultural que en determina la marginalitat i que en pot fins i tot regular la recepció en l’òrbita de l’abjecte.