El 1895 Jacint Verdaguer treballava intensament en la seva obra: l’octubre publicava el poema Sant Francesc i els articles Un sacerdot calumniat i el desembre sortia Flors del Calvari. Tres llibres que reflecteixen la crisi que havia començat el 1893, amb la sortida cap a la Gleva, i que s’havia intensificat amb la fugida cap a Barcelona, la suspensió a divinis, el «Comunicat» i la primera sèrie d’En defensa pròpia a la premsa. El drama i les circumstàncies biogràfiques van accentuar l’evolució de la seva escriptura cap a una literatura del jo. Així, Flors del Calvari, «Llibre de consols», en termes religiosos mostra la profunditat de l’experiència viscuda. Al volum, amb un llarg i ben travat pròleg, dos interessants poemes introductoris centrats en Crist i el poeta i dues-centes vint-i-vuit composicions, hi trobem des de textos poètics que són expressió del ressentiment, matisat per la resignació cristiana («A mos bescantadors», «A un detractor», «Vora la mar»), fins als que són cants espirituals adreçats directament a la divinitat («Sum vermis» o «Al crucifix»), sense oblidar les petites corrandes religioses que poden consolar el poeta i qualsevol lector, missió de la poesia.