La Belle Dame sans merci va ser potser el text francès més influent del segle xv, si més no el poema més conegut i imitat, i s’han trobat ressons d𠆚questa obra en poemes d𠆚usiàs March, Pere Torroella i Ramon Llull (entre d𠆚ltres noms menys coneguts). L’obra, narrada en primera persona, tracta d’un vidu que cavalca decidit a abandonar-se a la tristesa més absoluta per la mort de la seva dona, fins que arriba a un verger on s𠆞stà fent una festa i allà és testimoni d’una conversa entre un enamorat i una dama. El diàleg entre la parella constitueix l𠆞ix central del poema. La dama, en una demostració de crueltat i manca de mercè, rebutja l𠆞namorat, el qual, segons explica el narrador, mor de tristesa poc després d𠆚quella conversa. Va ser un poema molt exitós, però també va desencadenar una gran polèmica. Com comentava Riquer, «Alain Chartier [...] deixa el final del dissortat amant en una intencionada vaguetat que pot induir a suposar que mori desesperat, i això comporta la condemnació de la seva ànima. Així s𠆞xplicarien les immediates reaccions en pro i en contra el poema, on la dama, de fet, esdevé culpable de la damnació de l𠆞namorat.» La traducció que ara editem de Francesc Oliver està escrita en octaves decasil·làbiques i és remarcable la seva qualitat literària, l𠆞scassetat d𠆞rrors de traducció i el profund coneixement de la llengua i de la poesia francesa. El fet de fer servir aquests versos i no pas els octosíl·labs originals ni tampoc la rima, fa que hagi d�ptar el text o afegir-hi rebles i innovar. Aquesta traducció podria passar per l’obra original d’un poeta català, ja que les solucions lèxiques, les fórmules i els girs o expressions coincideixen amb els de la poesia catalana de l’època i demostren l�quació a la poesia catalana, per part del traductor, del text que traduïa.