Xaconín: diari de guerra d’un soldat reialista d’Albinyana (1822-1823) és en una primera part el diari d’un joveníssim soldat del poble d’Albinyana (Baix Penedès), escrit en una petita llibreta amb cobertes de pell que devia dur a la motxilla. Josep Nin, com els altres soldats de les tropes reialistes, famolenc i exhaust per llargues caminades sense descans, amb l’esquena massacrada pels polls, encara va reunir forces per narrar les peripècies viscudes en el tram final d’un dels conflictes més descarnats de l’edat contemporània: la guerra reialista (1822-1823). Relata el setge liberal de la Seu d’Urgell i la fugida de les tropes absolutistes cap a França. En la segona part Xaconín recull cançons populars, sembla que amb alguna cosa treta de la seva pròpia inventiva, cançons que molts es devien saber de cor, que treuen a flotació les manies, les obsessions i els odis dels convençuts que el liberalisme era el dimoni encarnat i que acabaria destruint la pàtria, el rei i la religió. El diari es va amagar i aparegué al cap de cent cinquanta anys al mateix poble nadiu del soldat, en la reforma de la teulada d’una casa del carrer de Bonastre. Joan Perucho hi acabava de comprar un casalot en perill d’enrunament, i el capellà, mossèn Concordi, va ensenyar la llibreta a l’escriptor barceloní, que ho va fer saber en un article a La Vanguardia, que recollim aquí. La imaginació de Perucho va fer reviure el soldat Xaconín en les seves narracions literàries, amb ficció i realitat barrejades, com explica Julià Guillamon en aquesta edició. Ramon Arnabat en fa una introducció històrica, renovant aquell estudi del context de la llibreta que havia fet per a la primera edició, que va publicar l’Institut d’Estudis Penedesencs el 1993. Allà també hi col·laboraren Manuel Bofarull i Joan Anton Ventura, tots dos traspassats, i d’aquest hem recuperat l’estudi lingüístic. S’hi ha afegit Ramon Marrugat, reconegut especialista en la parla del Penedès. Per a la transcripció, feta de nou, Jordi Curbet hi ha posat, com a filòleg, tot el que convenia per fer que el text sigui llegidor però sense amagar l’essència de l’escriptura original de Xaconín.