El catalanisme que vinculava bona part de la intel·lectualitat dels anys vint i trenta del segle passat va projectar una peculiar imatge del poble jueu. L’interès per les qüestions jueves era comú a l’Europa del moment i va arribar a Catalunya per la modernitat de la seva premsa i per l’existència d’un ambient favorable a aquesta temàtica. El discurs catalanista, diferent segons cada sector, va referir-se al perill de l’antisemitisme, a les esperances d’una nova llar nacional i a tota mena de qüestions religioses, culturals i lingüístiques. El catalanisme republicà va presentar-se com a amic dels jueus i amb simpaties pel seu projecte nacional. El regionalisme de matriu conservadora i catòlica, en canvi, va ser més ambigu i contradictori. Igual que en el cas del catolicisme, analitzat al llibre Els catòlics catalans i la qüestió jueva (1917-1939), les referències catalanistes van ser nombroses i variades. L’apassionat debat que es va generar, amb la participació de les principals plomes del país, demostra com aquella realitat prou desconeguda esdevenia un element més de la discussió política, social i cultural d’aquells anys tan convulsos.