Mai tant com ara un text m’havia pres l’ànima perfer-me escriure sense aturador.Va ser, des del primer dia, una boge- ria. Una veta al mig del silenci mineral, una acràcia, un no saber ben bé què. Un llibre de poemes escrits en prosa o com fos. Un moviment guiat per la bellesa –com a fi, sense fi, com a traç, només, potser. L’escriptura som nosaltres, però és ella qui mana. L’eloqüència del verb que abat el mutisme. Deixar que la paraula parli en el seu no dir. úRSULA és juganera i desafia els seus propis mites. S’hi rabeja. De la mística del perdre’s a la mística del trobar-se passant per la crema d’esperits i cossos en nom de la desme- sura. I entre l’estat pur i l’esclat pur hi ha poques diferències. Depenen de l’amor. De la totalització salvatge de l’amor. Com ha de ser si és dels que fan caure. úRSULA és un desafiament d’alteritats en què el tu, el jo i el nosaltres són múltiples i canviants sense previ avís. és un deixar-se dur. és una torrentada ferotge i delicada. és un imperatiu existencial. Una porta nova, o una finestra. El caminar-se i el camí.