Un retorn a la Nothomb més agosarada, íntima i autobiogràfica.

Els psicopomps són figures mitològiques encarregades de guiar les ànimes en el trànsit cap a l"™altre món. Tot i que Orfeu no ho sigui en sentit estricte, descendeix a l"™Hades amb l"™esperança de rescatar la seva estimada Eurídice. Aquest gest desesperat el converteix en un dels pocs mortals capaços de traspassar el llindar que separa la vida de la mort i de caminar, per un instant, entre els dos mons.

Amélie Nothomb fa una cosa semblant amb cada llibre que escriu: de quatre a vuit de la matinada, cada dia sense excepció, es lliura a la pàgina en blanc amb l"™esperança de no haver oblidat com s"™escriu. Com els ocells, cada matí s"™enlaira cap al cel, es regala el plaer de l"™aire i aconsegueix aterrar en un sòl que no cedeix.

Precisament d"™això tracta Psicopomp, de volar. El seu amor pels ocells desemboca en una mena de mimesi forçada: als dotze anys, l"™autora va viure l"™episodi més dolorós de la seva vida. Va passar a la platja de Cox"™s Bazar, a Bangladesh, quan un grup de quatre homes va abusar d"™ella un fet que ja havia narrat a Biografia de la fam i que aquí torna a ocupar el centre del relat.

Amb Psicopomp, probablement el seu text més personal i arriscat fins ara, Nothomb ofereix una reveladora visió de conjunt de la seva obra i afegeix un nou capítol a la seva llegenda, que la consagra, un cop més, com una de les autores més singulars i imprescindibles de la postmodernitat francòfona.