Qui no s'ha ficat de peus a la galleda alguna vegada i ha desitjat fondre's en aquell moment? Quants cops enrojolem en recordar aquelles paraules tan poc oportunes pronunciades en el pitjor dels moments? Quantes vegades hem hagut de preguntar allò d'«Escolta, ahir a la nit vaig dir-ne o fer-ne alguna de grossa? és que no recordó res » i, en sentir la resposta, hem hagut d'amagar el rostre darrere les mans? Què és el que ens passa pel cap en aquells moments? Una sola frase: «Em vull fondre!». Aquest és un llibre amb el qual el lector se sentirà identificat. Ficar-se de peus a la galleda és un fet molt humà. Quan ens expliquen alguna relliscada horrorosa d'un amic, no podem evitar sentir vergonya aliena. Es crea tal empatia que fins i tot demanem al narrador que s'aturi, perquè ja ens imaginem el final de l'anècdota i no el volem sentir.