Això que teniu entre les mans és material sensible. Molts ens preguntàvem quant tardaria la Meritxell Gené a publicar el seu primer poemari, després d'escoltar-la musicar versos eterns dels/les nostres poetes, després de les llargues converses sobre passions i metàfores, de veure-la recitar de memòria Vinyoli, Màrius Torres o Verdaguer i rebre fotografies seves d'emoció quan aconsegueix una nova joieta en una llibreria de vell de Barcelona o de qualsevol poble on hagi fet parada. Tots sabíem que només era questió de temps, o de necessitat, o d'ambdues coses alhora, i que no ho faria de forma precipitada ni per cap altre motiu que no fos aquest amor profund que sent per la poesia, que en definitiva és la vida. Aquesta forma de mirar i mirar-se cap endins, d'exorcitzar i fer foguera, de recordar com qui sent bategar aquest cor que no para i veu com la llum surt de les ferides que ja no sagnen ni poden ser cicatriu dins d'aquest corral tornat refugi de pols, cartes, vinils i fotografies impreses com les que ja no en queden.