Al segle XVIII la voluntat de trobar sortides per a una Barcelona neutralitzada políticament havia quallat en una opció en pro de la indústria fabril, seguint exemples europeus. Al XIX, el canvi més visible de la ciutat fou la invenció i aplicació d’un model urbanístic congruent amb aquella opció i conscient de les seves seqüeles. Mentrestant, la pugna multiforme per renovar la cultura assolí un apogeu arran de l𠆞xposició Universal de 1888. I al final del segle prenia cos l𠆚spiració a recuperar la formació autòctona de les institucions públiques de Barcelona i de Catalunya. A l𠆞ntrada del segle XX, els primers èxits electorals del catalanisme derivaren aviat en l’ús de la vitalitat política barcelonina per construir un govern nacional per al Principat de Catalunya. L𠆞sforç dels dirigents de la Lliga Regionalista per cohesionar la producció cultural obtingué resultats positius, al preu de descartar els avenços imputables als corrents laics propis de l𠆚mbient urbà vuitcentista. Entre 1923 i 1975, el predomini de governs dictatorials afegí obstacles al desenvolupament d’una cultura autoconscient i competitiva. Amb tot, el bagatge acumulat, si és conegut, reforça el dret a participar en la lluita global contra les respostes involutives als enormes reptes del segle xxi des d’una entitat urbana avesada a combatre-les.