Hi ha una màxima rabínica molt antiga segons la qual cada controvèrsia té, si es mira amb profunditat, tres cares: la teva, la meva i la cara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, i Raimon Panikkar, cristià, hindú i buddhista, dialoguen en profunditat sobre Déu, però també sobre l’ateisme, el fonamentalisme, el mal, la Bíblia, les escriptures vèdiques o la mística. «Tot el que podem dir sobre Déu no és més que un balbuceig impotent que en el millor dels casos surt al seu encontre, però que no pot assolir-lo. ¿De quin Déu estem parlant, doncs?», es pregunta Pinchas Lapide. Raimon Panikkar adverteix: preguntar-se si les diverses religionsparlen del mateix Déu pot donar a entendre que Déu és una cosa en si de la qual es pot parlaren tercera persona. Recollint el pensament de Martin Buber, el filòsof català defensa parlar de Déu en segona persona: Déu és un tu, mai un jo o un ell. En el pròleg de l’obra, Lapide reflexiona sobre la prohibició bíblica de les imatges de Déu isobre la necessitat que les religions dialoguin entre elles des del convenciment que aquest món no és ni sa ni insà, sinó sanable. En l’epíleg, Panikkar ressegueix l’evolució de la seva imatge de Déu a través d’un saborós i estimulant relat autobiogràfic.