L’Edu, en Toni i en Quim són tres amics que es passen la vida a la muntanya. Escalant, esquiant, passejant, tant se val com, sempre troben temps i ganes per practicar aquesta activitat tan addictiva, que es converteix en la seva manera de viure. Però un dia la cordada magnífica de tres membres perfectament compenetrats es veu sobtadament reduïda a dos. Després de la mort d’en Toni, l’Edu sent dolor, ràbia, desconcert, un gran buit. La profunda crisi oberta amb la mort d’un altre company durant l’expedició al Nanga Parbat el 1997 –que l’Edu narra a Mentre hi hagi llum (Desnivel 2002)– porta l’autor a formular-se les preguntes més doloroses: com s’ha de viure sense l’amic desaparegut? Es podia haver evitat? Algun dia em tornarà a semblar bonica la vida? I mentre cerca les respostes, l’Edu segueix escalant. Després del Nanga prova un intent a l’Ama Dablam el 2001 i a l’Eiger, per l’aresta Mittellegi, el 2002. Cada escalada li fa venir a la memòria records d’altres, realitzades en temps més feliços, però al mateix temps cada cim l’acosta a l’acceptació del que és inevitable i a la pau interior. Amb aquest llibre l’autor salda el seu deute amb la natura de què forma part i que ha estat un punt de suport i una referència sòlida en els moments més difícils de la seva vida. I és que la neu de l’alta muntanya, «com que és tan blanca», ens permet somiar desperts.