L’estudi sobre els orígens de l’Escola Puigcerver (1968) se centra en quatre eixos primordials: a) la funció fonamental que hi tingué l’associacionisme cristià de base —la JARC— des de les tesis del cristianisme d’intervenció social derivades del Concili Vaticà II b) la situació del centre escolar en una perifèria urbana com a cohesionador territorial a partir de la comunicació educativa entre la població periurbana i de l’interior del Baix Camp i l’alumnat del medi urbà, en una conjuntura de canvi demogràfic c) la crisi cíclica de l’educació vigent com a conseqüència, en part, de l’«oblit» de la trajectòria d’una idea educadora que es concreta en el fet més evident: el desenvolupament és superior al creixement, i d) el programa comunitari de l’escola, basat en el convenciment que l’educació mai no ha de restar «aïllada» d’un projecte de construcció nacional.